d'un assaig o d'una revisió? Heus aquí on el criteri subjectiu del comentarista té ample camp per a desenrotllar-se.
Ritter ha donat contra el criteri del contingut filosòfic un argument definitiu. Ha posat de costat les opinions d'un cert nombre d'autors que en llurs cronologies de les obres platòniques es deixen guiar predominantment per aquest mètode.[1] En efecte, el desacord no pot ésser més gran. Entre vint-i-cinc diàlegs, per a Schleiermacher el Fedre és el primer, mentre que per a Zeller hi ha vuit diàlegs anteriors a ell. Munk comença pel Parmènides. El Laques, que per Windelband és el primer diàleg, per Inmisch en té deu davant, etc. Com es veu, doncs, si ens haguéssim de refiar d'aquest criteri, a ben poques conclusions segures arribaríem.
Tampoc els altres criteris no són suficients per a ordenar tota l'obra de Plató.
Un criteri, però, ha estat aplicat de fa ja temps, que ha permès d'arribar a conclusions més concretes i més segures que tots els altres plegats. Aquest criteri es basa sobre l'estudi del llenguatge i de l'estil. De les expressions que un escriptor usa, unes són evidentment dictades per les idees que vol exposar, però n'hi ha d'altres que no són determinades pel contingut, sinó per una tria conscient de l'escriptor en el moment que escriu o per un cert hàbit inconscient d'usar més freqüentment un cert mot que un altre. Les causes determinants del fenomen, conscient o inconscient, són molt diverses. La moda, l'atzar d'una lectura, una nova concepció estètica, poden ésser causa d'una evolució. Adverbis i conjuncions són especialment susceptibles d'evolució en l'estil d'un autor.
Si no sabéssim la data d'una obra catalana contemporània, certes particularitats d'estil segurament ens orientarien. L'ús freqüent de formes com «per bé que», «per tal de», «àdhuc» ens orientaria sobre la data en què fou escrita l'obra. Si més no, tindríem un «terminus post quem». Un altre exemple. Tal au-
- ↑ Platon I, 231.
