S.— Digues-me doncs, com defineixes la pietat i com la impietat?
Ε.— Dic, doncs, que la pietat és el que jo ara justament faig, perseguir judicialment el culpable d'homicidi o de robatori sacríleg o d'alguna altra cosa semblant, tant si s'escau a ésser el pare, com la mare, com qui sigui; ei no perseguir-lo és la impietat. I veuràs, Sòcrates, quina prova tan decisiva et donaré que així és com cal obrar, segons la llei; una prova que ja he donat a d'altres d'això: que és just de no tenir indulgència amb qui comet acció impia, sigui qui vulgui. Car els mateixos homes que creuen que Zeus és el déu millor i el més just, reconeixen que encadenà son pare 6perquè devorava els seus fills sense raó, i que aquest mateix per raons semblants mutilà també el seu; però s'indignen contra mi perquè persegueixo el meu pare, que ha fet una mala acció. És a dir, que opinen contràriament a ells mateixos segons que es tracti dels déus o de mi.
S.— Vet ací, Eutífron, la causa de l'acusació contra mi, que quan em diuen aquestes coses sobre els déus les escolto indignat. Aquest és, segons sembla, l'error que m'imputaran. bAra, si tu també estàs en això d'acord amb el poble, tu que ets un entès en aquestes coses, per força sembla que haurem de cedir. Car, què podríem dir els que confessem no entendre-hi res? Però, pel déu de l'amistat, tu creus realment totes aquestes històries?
E.— Ja ho crec, i moltes de més sorprenents encara, que la gent no coneix.
S.— És a dir, que tu creus que entre els déus hi ha en realitat combats, terribles enemistats i lluites i totes les altres coses que ens diuen els poetes i ens representen els bons pintors en diversos objectes sagrats i que són també representades en la túnica plena de brodats de colors cque per les panatenees hom puja a l'Acròpoli? Això direm que és veritat, Eutífron?
E.— No solament això, Sòcrates, sinó el que deia ara mateix,
