Pàgina:Plató - Diàlegs I (1924).djvu/14

són considerats per tots els investigadors com autèntics. L'estat de coses és el següent.
 Es pot dir sense vacil·lació que són apòcrifs: tots els no continguts en les Tetralogies de Cratil i demés l'Alcibíades II, els Amants i el Teages.
 Es pot dir sense vacil·lació que sòn autèntics: tots els de la primera, segona, tercera i sisena Tetralogia de Trasil, i el Càrmides, el Laques, el Lisis, l'Hipias menor, la República, el Timeu, el Crítias i les Lleis.
 Poden considerar-se probablement apòcrifs: Hiparc, Clitofont i Minos.
 Poden considerar-se com probablement autèntics i així són considerats per la majoria dels autors: l'Hipias major, l'Ió, el Menexen i l'Epinomis.
 Resten a considerar l'Alcibíades i les Lletres. Quant al primer, després d'ésser un dels diàlegs platònics més estimats entre els antics, fou rebutjat per la crítica moderna. Recentment un nou corrent sembla establir-se que tendeix a atribuir-lo a Plató. Nosaltres creiem que és apòcrif i en la Introducció al diàleg exposarem les raons que ens ho fan creure. Quant a les Lletres, n'hi ha d'autèntiques, de dubtoses i de francament apòcrifes. La més important però, la setena, és autèntica. També en el pròleg a la nostra traducció de les Lletres exposarem les raons que han estat adduïdes per o contra l'autenticitat de cada Lletra.
 Més debatuda que la qüestió de l'autenticitat és la qüestió de l'ordre cronològic dels diàlegs, que serveix de base per explicar l'evolució dels problemes i de llurs solucions en la ment de Plató. Els diàlegs de Plató ens han pervingut en un ordre que no és ni vol ésser cronològic. La crítica moderna havia d'intentar necessàriament — car per comprendre una personalitat és indispensable de conèixer l'evolució de les seves idees — la fixació de l'ordre cronològic dels diàlegs.
 Per fixar aquest ordre posseïm una sèrie de criteris de valor desigual.