Pàgina:Plató - Diàlegs I (1924).djvu/113

Aquesta pàgina ha estat validada.


ha estat favorable a ell, no pot ara considerar-lo anul·lat perquè li ha esdevingut perjudicial. Afegim un darrer moment. Una injustícia no deixa d'ésser-ho perquè l'afectat per ella defugi la seva acció. En canvi, reduir la injustícia a les seves darreres conseqüències és, sovint, fer-la impossible per una altra vegada. No esqueia al caràcter de Sòcrates d'aturar la injustícia a mig camí evitant-se ell personalment el mal, sinó al contrari, fer-li seguir tot el seu curs fins que l'absurditat fos tan enorme que repugnés àdhuc als ulls de l'home de sentit moral menys afinat. La conducta del Sòcrates del Critó és el paral·lel de les seves investigacions teòriques: treure totes les conseqüències d'una proposició, talment que la seva falsedat esdevingui palesa als ulls de la intel·ligència més confusa o més confusionària.


SUMARI


I. Els arguments de Critó a favor de la fugida


 Critó, que entra de bon matí a la presó on Sòcrates està tancat, invita Sòcrates a fugir, car l'arribada del vaixell de Delos és imminent. Tot és preparat per a la fugida. Sòcrates no ha de témer pels seus amics, car el sacrifici econòmic per a salvar-lo és petit i si cap perill hi hagués després pels amics que intenten salvar-lo, fóra fàcilment evitat amb diners. Al contrari, si els amics no el salven, caurà sobre ells la vergonya — almenys així ho diran els que no els coneixen prou bé — de no haver volgut salvar l'amic per manca de sacrifici. Sòcrates altrament, no salvant-se, traeix els seus fills, car renuncia a educar-los (43a-46a).


II. Els arguments de Sòcrates contra la fugida


 a)  No fóra justa. — Sòcrates proposa d'investigar si es pot o no fugir. El fet actual no altera per res les seves idees de sempre. El que importa no és el parer de la gent, sinó el parer dels entesos; per tant el que diu Critó sobre l'opinió que la gent tindrà dels amics, no té cap valor. És suficient la convicció que ells poden tenir d'haver obrat bé. La qüestió està en això si Sòcrates té o no té dret de fugir. Mai no s'ha de