Tota l'agudesa del sentit estètic de Plató s'empra aquí a presentar amb poderosa plasticitat aquesta absurditat d'una situació, en la qual l'únic defensor de la llei és la seva víctima.
Però aquesta fidelitat a les lleis injustes, que és la tesi del Critó, com a solució teòrica dels problemes pràctics del ciutadà, és una solució socràtica o platònica? Gomperz opina que no és socràtica la submissió a la llei àdhuc quan és injusta; la llei per Sòcrates només ha d'ésser reconeguda i considerada com a veritable llei mentre estigui d'acord amb la raó, és a dir mentre sigui justa. Però això tal volta reposa en una concepció unilateral del cas Sòcrates en la història del pensament. Sòcrates, contra els sofistes, creu en la racionalitat de la veritat i en la capacitat de la intel·ligència per a conèixer-la, però Sòcrates és extremament prudent en parlar de les veritats que són efectivament conegudes. Que la veritat sigui cognoscible no vol pas dir que sigui coneguda. Sòcrates sap que la intel·ligència humana ho pot saber tot, però afirma que l'únic que ell sap és que no sap res. Quant a la capacitat del coneixement, Sòcrates és tal volta el més dogmàtic dels filòsofs; quant a la realitat de la coneixença humana, Sòcrates no està lluny del més escèptic. Per això Sòcrates, que és revolucionari i racionalista, accepta la tradició i l'element irracional que en ella és contingut. La veritat és eterna. L'encadenament de les veritats és necessari, però l'acte del coneixement com a fet inscrit en el temps és sotmès a totes les contingències. Sòcrates té per la religió tradicional grans reserves, va a totes les festes religioses i a tots els sacrificis;[1] Sòcrates creu que altres ciutats són més ben regides que Atenes,[2] però ell és fidel a la seva ciutat, tant que se n'ha mogut menys que qualsevol esguerrat;[3] Sòcrates no creu que la legalitat al seu país sigui idèntica a la justícia, però accepta en la pràctica la legalitat com a justícia.[4]
Hom pot dir: si Sòcrates accepta talment la tradició i la llei i el costum que en fa les mesures de les coses en la majoria dels casos, malgrat llur part d'irracionalitat, com és possible que en canvi rebutgi tan enèrgicament el parer de la majoria per resoldre les qüestions? La resposta és molt simple: perquè el resultat d'una votació és molt més contingent, i molt més sotmès a la fallida que un raonament d'un entès. En canvi, la tradició, el costum, la llei, tenen una extensió en el temps que les fa superiors a la votació d'un dia.
Hi ha, però, un altre aspecte a considerar. Sòcrates és fidel a les lleis, com exposa ell a Critó, perquè existeix un contracte que ell no ha volgut rescindir mai. Sòcrates que ha acceptat el contracte mentre
- ↑ Xenofont, Defensa de Sòcrates, II.
- ↑ Vegi's, per exemple, Apologia, 37a i Critó, 52e
- ↑ Critó, 53a
- ↑ Vegi's Xenofont, Mem., IV, 4, 18 i sgs.
