El diàleg Critó és d'una composició molt simple. Ultra Sòcrates, l'únic personatge és Critó. Critó era un fidel amic de Sòcrates, de la mateixa edat i del mateix demos,[1] ric agricultor, dotat d'una intel·ligència no superior al terme mitjà. Segons Diògenes Laerci[2] no fou Critó qui invità Sòcrates a fugir sinó Esquines, el qual Plató no volgué citar per mala voluntat que li tenia. La veritat degué ésser que l'un i l'altre, com tots els altres amics de Sòcrates, devien insistir perquè fugís. Plató, en fer figurar com a personatge d'aquest diàleg Critó en lloc de qualsevol altre amic de Sòcrates, devia voler, com diu Appelt,[3] presentar un home simple i honrat en llavis del qual es poguessin posar naturalment els raonaments del poble atenès davant del fet sorprenent que Sòcrates renunciés a la fugida. Com es pot veure, cap idea que ultrapassi el terme mitjà del ciutadà atenès no és exposada per Critó. Tant més de relleu i d'elevació prenen els raonaments de Sòcrates.
El lloc de l'acció és la presó on era Sòcrates. El temps en què l'acció té lloc, és dos dies abans de la mort de Sòcrates, en l'espai d'un mes que hi hagué entre la condemna i l'execució.
És opinió general que el Critó fou escrit molt aviat de la vida de Plató. Hi ha però excepcions. Gomperz,[4] basant-se en part en un treball del seu fill,[5] sosté que el Critó fou composat en època relativament tardana
