40Jo vull exposar-vos com a amics, com interpreto el que m'ha esdevingut.
Jutges — car vosaltres cal anomenar-vos amb raó així — m'ha passat una cosa meravellosa. La meva habitual veu profètica, la veu de l'esperit diví, en els temps anteriors es feia sentir insistentment i em sortia al pas en coses insignificants, si volia fer res que no fos bo; ara, en canvi, m'ha esdevingut el que veieu, una cosa que qualsevol es pensaria i tindria pel mal més gran de tots; però ni en sortir al matí de casa no s'ha fet sentir el signe diví, ni en pujar al tribunal, bni en cap moment del discurs, en voler dir jo alguna cosa. Sovint, en canvi, en altres discursos m'ha aturat interrompent-me, però avui, durant tot el judici, no m'ha sortit al pas ni en fer ni en dir jo res. Què he de pensar d'això? Jo us ho diré: és que el que m'esdevé deu ésser algun bé, i no devem tenir raó quan pensem que la mort és un mal. cPer mi hi ha una gran prova d'això, car és impossible que el signe habitual no m'hagués advertit, si el que anava a fer no hagués estat bo.
Reflexionem ara que hi ha força esperança que la mort sia alguna cosa de bo. Car ésser mort és una de les dues coses: o bé tant com no ésser res, no tenir cap sensació de res quan s'és mort; o bé, com s'acostuma a dir, s'esdevé un canvi, una emigració de l'ànima d'aquest lloc d'aquí en un altre lloc. Si no hi ha cap sensació, dsinó alguna cosa com un son on l'adormit no té ni tan sols un somni, meravellós guany fóra la mort! Car jo penso que si algú considerés aquella nit en la qual el son era tan profund que ni solament somnis tenia, i comparés aquesta nit amb tota la resta de nits i de dies de la seva vida, i hagués d'examinar i dir quants dies i nits millors i més dolços ha passat, jo penso que no solament un home corrent, sinó el Gran Rei, ben comptat en trobaria
