Pàgina:Plató - Diàlegs II (1925).djvu/17

Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.

Quant a la possibilitat d'una ciència de la ciència, certes objeccions modernes contra la possibilitat de l'epistemologia[1] proven que les discussions platòniques no han perdut actualitat.
 Finalment encara: el cas del coneixedor del coneixedor i el cas del coneixement del coneixement o ciència de la ciència, són casos particulars d'un problema més general d'ordre lògic. Ens trobem davant del fet de certes idees que es poden aplicar a elles mateixes, i de certes altres en què no es dóna aquest cas. Hom pot parlar, per exemple, de la idea de la idea o de la part de la part, mentre que no pot parlar de la blancor de la blancor, perquè blancs són els objectes blancs, i no la blancor, ¿És lícit de preguntar-se com i per què existeixen aquestes diferències entre els objectes del pensament? I encara quan la predicació és possible, ¿es pren el predicat en el mateix sentit que la cosa a la qual es predica? La importància d'aquesta investigació es veurà tan aviat com es pensi que no solament la ciència de la ciència és un cas particular del problema, sinó que es donen molts d'altres casos. El problema del nombre dels nombres naturals, estudiat per la moderna teoria dels nombres, és, per exemple, un cas que cau dintre l'esmentat sistema de problemes.[2]
 Hom desitjaria, tal volta, que el Sòcrates de Plató prengués en tots aquests problemes una actitud més positiva. Sòcrates, en efecte, discuteix opinions que, àdhuc segons la seva mateixa posició, contenen una part de veritat, amb una intenció en aparença exclusivament negativa. En lloc d'extreure de cada parer la veritat parcial que hi ha, Sòcrates sembla només preocupat de destruir la seva part falsa, anihilant molt sovint, almenys en aparença, àdhuc la part veritable. Però, justament perquè les tesis que els interlocutors de Sòcrates presenten tenen ressons socràtics, és perquè Sòcrates no es creu obligat a reconèixer llur part de raó, i es posa en un pla de polemista exclusivament.
 Altrament, és molt difícil de saber, en aquests primers diàlegs platònics, què és investigació i què és exercici per a la futura investigació filosòfica. En això radica precisament, però, llur gran valor educatiu. En aquests primers diàlegs de Plató, es pot aprendre de filosofar més que no pas aprendre una filosofia. Assistim en aquests diàlegs a la formació d'una personalitat filosòfica, que no ens invita a escoltar la seva lliçó, ans a assistir a les seves lluites per a adquirir un cert nombre d'idees fonamentals clares.

 Com hem tractat de fer veure, el Càrmides dóna matèria abundant de reflexió. És sobretot important, perquè sembla que l'autor té ja un

  1. Per exemple, en Nelson i l'escola de Fries
  2. Com aquest problema és atès i tractat per un lògic modern, es pot veure en Bertrand Russell, An Introduction to Mathematical Philosophy (especialment cap. VIII i XIII) i Principia mathematica (cap. II de la Introducció).