tiques. Una de les tesis centrals de Sòcrates, la concepció de la virtut com a ciència, es presta, en efecte, a errors, perquè hom sent la temptació (i sobretot un grec, que de fet sempre adopta, per mesurar els sistemes morals, una actitud hedonista, l'havia de sentir) d'interpretar la virtut com una tècnica per a obtenir el plaer, com la ciència de produir la felicitat. Això és, el fi de la moral essent donat, la ciència de la moral consisteix en el coneixement del sistema de mitjans per a obtenir-lo. Per expressar-ho en termes kantians, diríem que la moral consta exclusivament d'imperatius hipotètics i, per tant, de proposicions de la tècnica. Quina és, però, la ciència que produeix la felicitat? Per definir-la hom pot prendre una tesi socràtica: la ciència de si mateix. Però aquesta ciència de si mateix és susceptible de moltes interpretacions. El Sòcrates de Plató no s'acontenta amb aquesta definició que pot satisfer la seva vanitat, i tracta de provocar que Crítias l'expliqui. Aquest l'explica com la ciència de la ciència, cosa que al principi és interpretada com una enciclopèdia. Així, doncs, ens trobem de nou
dins la tesi sofistica segons la qual tant més virtuós serà un home com més coneixements posseeixi, i dins l'elogi dels talents enciclopèdics del tipus d'Hípias. Plató combat aquesta tesi amb extraordinària força dialèctica.
El resultat del diàleg és que la ciència en què consisteix la virtut, no és la ciència dels mitjans per a obtenir un fi donat, sinó precisament la ciència d'aquest fi: el coneixement del bé i del mal. En aquesta definició són incloses les definicions anteriors de Crítias, —definicions d'origen socràtic,— el [text grec]τα έαυτοΟ ττράττειυ i la [text grec]επιστήμη εαυτού rectament interpretades, car el bé és veritablement, com es dedueix també de certes frases de Crítias (163c), l'única cosa veritablement εαυτοί, i el coneixement de si mateix, que en sentit socràtic és el coneixement de l'home en general, s'obté, com el de totes les coses, pel coneixement de la finalitat de l'home.
Malgrat que la unitat del diàleg es manté, cal notar, però, que en general els arguments contra la ciència de si mateix i la ciència de la ciència, en lloc d'ètics, com sembla natural tractant-se d'un diàleg en el qual es vol fixar una idea d'ordre ètic, són essencialment lògics. Per això donen motiu d'ampla reflexió a l'home de ciència modern. Les objeccions contra un coneixement, el subjecte i l'objecte del qual coincideixin, haurien d'ésser matèria de profunda atenció per part del psicòleg, el qual es mou sempre entre el perill de sacrificar quelcom del subjecte per tal de convertir-lo en objecte del coneixement, i el perill de sacrificar una part del coneixement per tal de conservar l'objecte de
coneixement com a subjecte.
Pàgina:Plató - Diàlegs II (1925).djvu/16
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.