inicis del diàleg de Sòcrates amb Càrmides, són d'un art incomparable. Després el contingut purament filosòfic s'accentua fins a arribar al diàleg entre Sòcrates i Crítias, molt més auster i complicat que el diàleg amb Càrmides. En aquest diàleg ja es debaten qüestions fonamentals, en les quals allò que importa a Plató és la lògica més que la gràcia. L'objecte del diàleg és de definir el «seny» (σωφροσύνη). La investigació no sembla conduir a cap resultat; els interlocutors coincideixen que cap definició de les proposades és convincent. Hom podria pensar que la investigació tractava de donar purament un exemple de mètode socràtic. Però això fóra erroni. En realitat, baldament no sempre amb resultat positiu, les qüestions tractades en el Càrmides tenen valor en el pensament de Plató no sols com a il·lustració d'un mètode, sinó per elles mateixes. Dues ordres de qüestions són discutides en el Càrmides: una, la qüestió de la fixació de la idea de σωφροσύνη, com una de les idees morals més fonamentals; l'altra, la qüestió lògica que es planteja en tractar de la possibilitat d'una ciència de la ciència. La primera és d'ordre pràctic, la segona, d'ordre teòric. Hom diria que aquestes dues qüestions, en elles mateixes i en el tractament que els dóna Plató, són independents. ¿Quin és l'objectiu de Plató? Durant tot el diàleg ens ocupem de la definició del seny; al començament es diu que es tracta de saber què és el seny, i en acabar es declara que no ha estat possible de saber-ho. Aparentment, doncs, el diàleg no ha tingut altre objecte que de definir el seny. Però, d'altra banda, és evident que on l'argumentació s'aguditza, on la discussió és realment fonamental, és en els passatges on es parla de la ciència de les ciències. ¿Cal, doncs, afirmar que en el Càrmides no existeix una veritable unitat, talment que, o les investigacions sobre la σωφροσύνη, o les investigacions sobre la ciència de les ciències (Bonitz), foren només un estudi secundari amb un llaç d'unió tot extern amb l'altra part del diàleg? A aquesta tesi s'oposa la unitat que sempre existeix en els diàlegs platònics, àdhuc en aquells casos en què aquesta unitat és difícil de veure. Però es pot dir que el veritable objectiu de Plató és estètic i no lògic ni ètic; és de presentar els personatges (Càrmides i Sòcrates) en qui el seny és un fet,[1] o bé és d'oposar dramàticament tesis de Pròdic a lesis d'Hípias sobre el seny.[2] Al nostre entendre es pot sostenir la unitat del diàleg platònic sense necessitat de recórrer a la idea d'un objectiu purament estètic en Plató. Plató, diríem nosaltres, ha volgut defensar les tesis essencials de Sòcrates contra certes males interpretacions a les quals es prestaven, i que significaven, en alguns moments, una recaiguda en les tesis sofís-
Pàgina:Plató - Diàlegs II (1925).djvu/15
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
5
