si 'l perdés me conformaria als designis de Deu y faria sa santa voluntat.
Z. Lo mateix faria jo.
R. Es á dir que't tornarias casar!...
Z. Jo no dich aixó si nó que seria lo que Deu voldria.
En aixó s' aixecaren y prengueren comiat del senyor Cosme.
Dos dias després la Rufina entrá en la farmacia pera comprar aygua naf.
C. Qui tenen de malalt?
R. No es pas per mi, es per la senyora Madrona que de resultas de la conversa d' ans d' ahir se troba molt afectada y nerviosa.
C. Pobre senyora!
R. Si vosté 'n té la culpa.
C. Com?...jo...
R. Sí, vosté li feu recordar son Feliu... Sab que 'm deya: no sé lo que li trobo... pero al parlar de sa esposa me feu ressentir una impressió de dolorosa simpatía; se coneix que te bon cor y faria una dona felís.
C. Donchs á mi m' ha produit lo mateix... pobre senyora!...
R. Escolti, senyor Cosme, reflexioni, es una amiga que li parla ab tota sinceritat: la Madrona es una dona que pot fer sa felicitat, com vosté pot fer la seva. Cregui que Deu l' ha destinada á esser sa mitja taronja, vosté no pot continuar ab eixa vida agitada, sense estimació, sense afecte; necessita una altra Angeleta com ella un altre Feliu.
