R. Aprengui, senyor Cosme.
C. Senyora, no sé lo que vol dir.
R. Vaja! no fassi 'l desentès. Recordis de la conversa d'ahir.
C. La senyora Madrona, sa amiga, me dispensará, — dirigintse ab ella: — Figuris que la Rufina s' ha empenyada en ferme casar... un viudo com jo... vell, lliure, independent... Quin disbarat? ¿No es veritat?
La Madrona baixá los ulls, tornantse roja.
Madrona. Vosté dirá.
C. Com! Vosté dirá?... Que no dich prou?... Ahont es la dona que 'm voldria?
Z. Aixó no es cap rahó: jo deya lo mateix que vosté. Quant un está resolt á péndrer muller las donas no fan falta. Per acertarho fassa com jo, á pallas curtas, ó be digui: cesta ballesta 'l cor me diu de pendre aquesta.
C. Bé, bé; ja m' hi pensaré. Lo qu' es per ara no 'n tinch cap ganas. Me fan riure los casats; los hi sembla que lo casori per un viudo es com bufar y fer ampollas. No 's figuran que los recorts de la esposa perduda son inoblidables, que los tenim gravats en lo mes fondo del cor, ó si nó, que ho diga la senyora Madrona.
M. Ay! Senyor Cosme! no 'ls remogui aqueixos recorts!... Al pensar ab mon estimat Feliu ja me venen las llágrimas als ulls!... si, te moltíssima rahó — y molt compungida — no 's poden may oblidar!
R. Estich ab vostés; però eix dolor no pot esser etern. Jo estimo molt á Zacarías, pero
