Madrona; nos ha dit unas veritats irrefutables... Al escoltarlo me semblava encara trobarmhi. Pobre Feliu! al pérdrel ho he perdut tot!... una dona sense l' home es com una aucella sense parella, sense niu; va mitj perduda en eixa vall de llágrimas... pero á la voluntat de Deu que nos dona la santa resignació!... Vosté, Rufina, té en Zacarías que la fa felís... Ah! Rufina, al pensarhi me venen las llágrimas als ulls!... — y ab lo mocador s' aixugá una llagrimeta que li lliscava galta avall.
— Madrona la compadeixo pero sápiga que no hi ha pena que no tinga son consol. Vosté podria encar mereixer y fer la felicitat d' un altre home.
— Ah! nó, no, Rufina; la imatge d' en Feliu está gravada dins mon cor! May l' oblidaré! Deu me lo ha prés cap altre home lo podria reemplassar! Fa quatre anys que morí... me sembla qu' era ahir... tant que jo l' estimava!... y éll tant bondadós! .. tant carinyós!... Ay! Feliu meu! Deu nos ha separat pero nostres cors son y seran units per sempre! — y se posá á plorar de debó.
— Madrona, cregui que comprench son plany... Ah! si vosté volia!... no li faltaria un home que l' estimaria com la estimava en Feliu .. que tindria totas las cualitats pera ferla ditxosa... eix home jo 'l conech.
— No, Rufina, no!... may més! — y aixugant sas llágrimas tot ploriquejant;— Se podria saber qui es?...
