Sardina que velluga! que velluga!... cridan las peixateras... llus de palangre encara viu!... tú noya!... Vosté! comprim aquest nero!... — Los congres son encara vius y las llagostas botan de la canasta. — Senyor Zacarías!... miri li guardo aquets rogerets!... no mes á dos ralets!... á dos ralets!... — Quin espignet las donas del peix!... un s' ha de tapar las orellas. Lo senyor Zacarías no porta cap cabasset, se treu lo mocador blau de la butxaca, hi estén duas fullas de col, y posa los rogerets; al sortir compra á la porta de la pescateria dos cuartos de creixens y apit bort que fica dins lo mocador, s' en va tot satisfet á casa seva, carrer de Vilabertran, pis tercer, y entrega lo peix á la Tuyas, sa criada.
No 's creguin que 'l senyor Zacarías fassi aixó per necessitat, no tal; es un ver gastrónomo y li agrada molt lo peix.
Desde que un dia la Tuyas li portá un llobarro un poch estantís, may mes s' en volgué fiar. Cada matí, al sortir de missa de 10 compareix á la pescatería; totas las peixateras lo coneixen y 'l cridan, oferintli lo millor peix que tenen, puig no regateja may; fa un passeig pel mercat, ensumant á dreta y esquerra per si troba un bossí bó.
Quan sent á tocar las 12 — éll ne diu las piadosas — al campanar de l' iglesia de Sant Pere, se deixa caurer á casa seva pera posarse á taula. Mentres menja la escudella y carn d' olla, la Tuyas fa fregir los rogerets que xiulan y se
