A 32 anys, l' Ignasia era com una flor que desfloreix y 's prepara per granar. Sense l' intervenció del senyor Pere ben segur que hauria fet com las Ponas, de vestir á Santa Catarina.
Un matrimoni ditxós com aquell no 's veu en lloch. Passaren la lluna de mel á Montserrat, á Barcelona; s' estimavan com nuvis de 20 anys, enamorats l' un de l' altre.
Establits que foren á Figueras, la parroquia del senyor metje Ferrer aumentá molt. Res los hi faltava pera ésser ditxosos.
Al cap de l' any de casats donya Ignasia cambiá de genit, se torna trista. Son marit al principi no 'n feya cas, puig diu que totas las donas son llunáticas y que llur sistema nerviós está subjecte á las influencias atractivas de la lluna. Precisament sobre d' aixó havia fet molts experiments, y 's proposava de presentar á l' Academia de Medicina una tesis relativa á eixa qüestió.
Pero quan vegé que la tristesa de sa estimada Ignasia no 's dissipava, se alarmá:
— Qué tens, Ignasia?
— Jo... res.
No pot ésser.
Ella fentli un sonriure dolorós.
— Te asseguro que res tinch.
Un dia la trobá lo cap inclinat sobre un brodat entre mans que mullava ab sas llágrimas.
— Vaja! Aixó no pot anar: que 't passa? ho vuy saber... y s' agenollá devant d' ella. Allavors recolsantse sobre 'l pit de son marit, sos bras-
