terra. — No ho vulgas saber. — Pero explicat?... Allavors tot avergonyit no gosá dirli la veritat y fou tant son apuro que 's torná mentider: — Donchs, com era ahir lo sant de la Cisa l' ha volgut celebrar ab dolsaynas y lleminaduras... s' ha atipat massa... res, ja que ho vols saber... un enfit, vetho aqui. — Ay! pobre Cisa! demá iré á veurela.
Lo senyor Pere, satisfet de haverse tret part del pés de son fet vergonyós, en detriment de sa muller, se fica al llit sense cap remordiment y 'ls dos s' adormiren com santets.
Com s' explica eixa satisfacció del senyor Pere? Un home com ell formal, incapás de dir cosa per altre, que s'atreveix á mentir á la seva dona? Lo cas que li havia passat no podia cabrer en son cap: sa dignitat de metje era ultrajada y avergonyida. Se trobava en lo moment psicológich pera fer una baixesa sens calcular sos resultats. Aixís es feta nostra pobre naturalesa humana guiada per la vanitat y l' orgull.
L' endemá, á primera hora, donya Ignasia se dirigí á ca las Ponas. La Tomasa li obrí la porta del pis, los ulls plorosos molt afligida. — Ay! donya Ignasia quina desgracia!... ha mort á la matinada!... — Cóm!... qué 'm diu!... ab tant pocas horas!... Deu meu! Deu meu! aixó es horrorós... y las duas vessaren una llágrima. — Si senyora... y contá alló de las convulsions y camas enrampadas. — Ay! pobreta!... los anys... la vellesa... Deu l' hagi perdonada!...
