tica, y molt enfadat, sense dir una paraula, prengué son bastó y sa capa, se dirigí determinat vers la porta del pis que obrí y tancá ab ímpetu, y al baixar l' escala: Bojas!... bojas!... bojas!... repetia rabiant.
Las tias Ponas se quedaren estupefactas... Y ara que té? qué li passa al senyor Pere!... Se juntaren á l' entorn del braser tristas y afligidas.
Lo Xelin per ellas era pas un gos, era una criatura, puig que aixís lo tractavan. Com explicar eixa aberració de sentiments? Ho hem de atribuhir á la edat avansada de las tias.
No hi ha dubte que causas intel·lectuals degudas á la vellesa capgiran los afectes del cor; y pot ser també á lo no haver may conegut l' afecte maternal tant inherent en lo de la dona.
Al pujar lo senyor Pere la escala de casa seva encara rondinava: Ximples! bojas!... May semblant cas li havia succehit en sa llarga carrera.
Entrá en la cambra; sa senyora mitj adormida, al sentir que trastejava, fregant ab rabia mitja dotzena de cerillas, ratllant la paret... — Ets aqui Pere?... quina visita mes llarga!... deus estar tot enfredolich... Qué tenen las Ponas? quina es la malalta?... Deu meu! qu' estàs callat!... Lo senyor Pere, tirant enfadat, son barret sobre una cadira que rodolá per
