quín desespero! quíns crits llasiimosos!... Per fi no pogueren resistir mes: Ves, digueren á la criada, á casa 'l doctor Ferrer de part nostra que vinga tot seguit.
Qué hi pot haver á cá las Ponas? digué 'l senyor Pere á sa muller, tot vestintse depressa. — Afanyat, Pere, afanyat: una gran novedat hi deu haver que 't fassen cridar en aquestas horas; sobretot abrigat bé que 'ls ayres de la nit son frets. Lo senyor Pere se posá la capa, prengué son bastó, y tot tráco tráco se dirigí á cá las Ponas, fentse acompanyar pel sereno. Trobá la porta del pis oberta y darrera la tia Rafela y la tia Cisa que l' esperavan ab ansia. Qué hi ha?... — Vingui! vingui!... entraren á la cambra.
Lo Xelin, abrigat ab las cortinas del llitet, se havia calmat; sas convulsions havian parat y semblava que descansava.
Las quatre Ponas feren assentar al senyor Pere que havia pujat la escala depressa y estava pres d' un atach d' ofech. Al veurer lo llitet se pensá que 'l malalt era una criatura, lo que no va deixá d' extranyarlo; però no era 'l cas de demanar explicacions. Las tias, parlant y gemegant las quatre á la vegada: — Ay! pobret!,.. ha comensat per convulsions y se li han enrampat las camas!... Lo senyor Pere arronsá los llabis, marmotejant: un atach cerebral... Veyamlo... Qui podrá pintar la expressió de sa cara!... la estupefacció rabiosa de sa fesomia!.. Llensá á las Ponas afligidas una mirada sarcás-
