Pàgina:Pla y montanya (1888).djvu/35

Aquesta pàgina ha estat revisada.




Oh! miosoiis hermosa! deya la Lluisa, al trobarse sola... se la posá dins son pit.

En Manelet, tancat en sa cambra, se mirá lo pom de floretas, aspirá ab delicia llur perfum, las portá á sos llabis, besantlas ab efusió: Oh! flor de mos amors!... bell miosotis!... fes que no m' oblidi!... Las posá dins l' album ab lo retrato de la Lluisa.


La nit mateixa en Manelet escrigué á son amich Lluis. Després de contarli lo passeig á la Freixineda, li parlá de la Lluisa, del ramet de floretas: Lluis, amich meu, la Lluisa es un ángel! me ha robat lo cor... eix cor fins ara indiferent... Penso tot lo dia ab ella... la veig en mos somnis... l' estimo d' un amor pur com á un ángel... Fujo de la societat... cerco la soletat... vuy ésser sol... no vuy que me distreguen de pensar ab ella, de veurerla, de contemplarla.

Te dirás, sens dubte, al llegir eixas ratllas: pero, qué té? qué li ha succehit á mon estimat cosí?... Al dirte que estimo t' ho dich tot. Ets may estimat? nó; donchs jo m' trobava com tú; pero, ara hi ha entre tú y jó una diferencia com la nit ab lo dia. Eix sentiment no 's pot explicar, s' ha de ressentir, y com no 'l ressents, te planyo.