— Ay! mamá, quan me 'n alegro! qué contenta n' estich!... Se tirá sobre sa mare, abrassantla, fentli mil petons.
L' endemá en Manelet no tingué repós. Era convingut anar á la Freixineda á las tres; encara no havian tocat las dos que menava pressa á sos pares; avansá la péndula del menjador de dos quarts pera que toqués més aviat.
S' en pujaren, tot passejant, á la Freixineda. A las envistas de la casa, al cap del gleber, lo Sr. Jaume, la Sra. Margarida, la Lluisa los rebéren; entráren al más. Després de saludos amistosos, la Lluisa y sa mare las ensenyáren la casa, lo petit altar de la Mare de Deu, l' horta, los coloms; la Lluisa reclamá la virám, tot seguit ne vingué un estol; n'estavan tots rodejats. Al cap d' un rato passaren al menjador, hont la taula havia sigut parada per la Lluisa duas horas avans. Era adornada al mitj d' un gerro ab preciós ram de flors de montanya rodejat de falgueras, cireras, maduixas, albercochs, formatge fresch, mantega, lo tot disposat ab gust y simetria. Després de brenar surtíren á passeig als voltants del mas; anaren á la castanyeda.
— Aquesta es la penya hont, dins la fotografia, la Lluisa está assentada, digué en Manelet.
— En efecte, afegí, sa mare, lo retrato está molt bé.
— No mamá, no está tant bé com jo voldria. S' hi sembla, si, pero may la fotografía podrá reproduhir sa mirada ni l' expressió de sa fesomia. No es veritat, mamá?
