anys que 's veu nevar á Núria en Juliol y Agost, los dos únichs mesos d' estiu, y millor de primavera, perque lo que es l' estiu en aquella vall no 's coneix.
Una de las dificultats que tenian los que cuydan del santuari, era lo poguer procurarse en abundancia l' herba de prat que necessita lo nombrós rossám [1] dels romeus que s' aplega en las establas de la santa casa. Donchs al peu de la serra de Noufonts, al bell solá, en feixas escalonadas, hi han fet prats artificials arregats per la ribera de Núria. Aixó sí, 'ls dallan als primers de Setembre; ne treuhen molta herba; més los pagesos diuhen que 'l bestiar la troba erra. Los prats aquells son una riquesa pel botánich: á 2000 metros d' altitut las gramineas y floretas raras que s' hi troban no tenen fí ni compte.
La vall de Núria, á l' hivern, es soterrada de neu, en tal abundancia que de vegadas fins lo santuari desapareix. Se comprén: s' hi arramba, demés la neu que cau del cel, tota la que l' uracá escombra dels cims y rasos que la voltan: Aixó fá que la gruixaria de la congesta que cubreix la vall es de sis ó vuit metros y més. Quan pel Juny se puja al santuari, s' hi veu encara darrera la capella de Sant Gil, congestas respectables que poden donar una ideya de lo que son á l' hivern.
- ↑ Rossám no es terme despreciatiu en nostras montanyas, vol dir tota mena de cabalcaduras.
