dregada portava la desolació en las ricas planuras del Rosselló y Empordá. Desgraciat lo pastor que s' hagués atrevit á volguer penetrar en lo reyalme de las bruixas, ell y son remat eran tots devorats pel drach. La gent de la plana, al véurer la neulosa montanya de Canigó, sas cloteradas y negras boscurias; al sentir á retrunyer los ronchs de la tronada, se senyavan presos d' esglay.
En aquell temps, esdevingué que un sant home fugint del món, volguent viurer ab reculliment, y dedicarse á la penitencia, surtí de la vall d' Arles, trepant aquellas alturas, cercant un lloch ahont pogués fer sa estada y acabar sos dias en gracia de Deu.
La presencia del Sant produhí en lo palau de las bruixas un rebombori espantós. Corrian com fúrias, los cabells erissats, los ulls espurnejant, llensant grans crits, del pich de Balatg als pichs de Tretzevents y Sethomes.
Las negras bromas de Canigó, impel-lidas per vent de tempesta, s' arrossegan á mitja montanya, ficantse dins las fondaladas, atormentadas, topantse entr' ellas, arrodonintse en formas fantásticas. desfentse en colossals borralls esfilagarsats que pujan á gran altura. Lo dia s' enfosqueix, los llamps encenen la montanya de llur fulgurant resplandor; tot retruny del espatech dels trons; la terra tremola... Sant Guillém dins la tempestat, rodejat de foch no s' espanta, un ángel invisible lo guia... continua amunt.
