eruptiu formant un fantástich castell feudal enrunat que domina tota aquella fondalada.
La gent de la comarca ne diuhen: La Roca del Corb.
Al cim del cingle, en mitj d' aquellas murallas enderrocadas, á redós del vent geliu, al bell solá, hi ha una casa de pagés que conserva encara groxudas parets ennegridas ab un tros de torra enderrocada. La gent que hi viu son marit y muller, de bon aspecte, pagesos que estan be, ab cuatre criaturas grassonas, rialleras, que s' arrossegan per terra. Al veurem totas s' amagaren com guineus, molt alarbs.
Ben cert que la configuració fantástica d' aquell cingle havia de tenir sa llegenda.
¿Perqué ne dihuen la Roca del Corb?
Vos la contaré; pero dech advertir que si la trobeu massa llarga, no 'n tinch jo la culpa; peró sí la llegenda.
Fou poch temps després de la invasió dels alarbs. Com se sab, la gent de la terra hagué de fugir y retugiarse en los cims mes escabrosos del Pirineu, emportantsen lo poch que tenian; enterrant y amagant dins las covas las Verges de llurs altars pera lliurarlas de profanació, Verges que, casi totas, foren miraculosament trobadas, alguns sigles després, passada la tormenta, per toros y pastors; com las Mares de Deu de Montserrat, de Nuria, del Coral, de las Salinas, etc, etc.
