La Lluisa era l' estimada de la casa; sa mare se la menjava de petons. Lo Sr. Jaume, á la vetllada, al retorn del travall, assentat prop de la llar, se la feya portar, la posava sobre sos genolls, la feya saltar: arre! arre! borriquet que demá irém á Ceret, posarém lo porch en sal y la truja á la pastera, arrel arre! Senyor Pere!... en mitj de xisclets de la nina y goig de sa mare enternida, Vivian no més per ella. La veyan créixer sana, ferrenya, robusta, plena de salut.
La Lluisa tenia quatre anys; era per Corpus; baixáren á la vila de Prats; la vestíren d' ángel y ab altres ninas de sa edat, vestidas com ella, las acompanyáren á la professó. Portavan dins paneretas enflocadas flor de ginesta que ab llurs manetas tiravan á la Custodia. Sa mare, al véurerla tan bonicoya, se la bebia ab sa mirada. Al tornar al mas las llágrimas li vingueren als ulls. — Qué tens? Margarida, qué 't passa? — Ay! Jaumet meu!... no veus que hermosa!... es un angel enviat per la Verge!... Si me 'l prenia, me moriria!... Y mitj plorant, mitj rihent, cobria de petons al angelet de son cor.
Una nit d' hivern, després de dit lo rosari, amos y servey se 'n anaren á retiro. La Lluisa dormia en la mateixa cambra de sos pares, en un llitet ab cortinetas. De cop, envers mitjanit,
