allavors éram y fora promesos y la que havia d' esser ta esposa t' ho demanava.... Abuy es ta muller, sols la teva muller que t' está suplicant, y veig que fas poch cás de sas súplicas.
En Tomás se sentá sobre 'l llit, prengué mon cap entre sas mans y mirantme de fit:
— Ets tú que 'm demanas de fer aquest sacrifici?
— Y donchs qui vols qui siga?
— Per casualitat no sería la Emilia?... me digué escrutant ma mirada.
Sas paraulas me produhiren com una feridura de llamp. Me torní tota roja; mon cor bategá mes depressa!... Tot ho sabia!... inutil de dissimular! .. Volguí apartarme de sos brassos, mes ell apretantme ab tendresa.
— Lola, pren eixa carta y llegeix.
Llegí.
Estimat amich,
Serás sens dubte sorprés de trobar á la primera estació de ton viatge de boda una carta meva.
No voldria importunarte en ta ditxa si no tingués una comunicació important á ferte. Felisment sé la fonda hont posaréu. Donchs, amich meu, en dos paraulas dech dirte que estás amenassat de una gran desgracia. Vaig esplicarme: Al tornar de la estació del carril hont nos várem despedir, la Emilia, ma muller, se separá de mi pera anar á visitar los Felius. Vegent que per inadvertencia se n' havia em-
