bon humor, té molta gana, veu xampany... jo sola so la mal humorada.
Eixa situació es insoportable.... ja no puch més... espero una ocasió pera fer esclatar la tempestat.
De dos una!
O m' estima ó no m' estima!
Aixó deya en mon sí al pujar la escala de la fonda, mentres en Tomás xiulejava entre llavis un aire de ópera cómica. Aquell xiuxiu me irritá los nervis puig feya massa ressortir lo contrast de sa alegria ab ma mala humor; mos ulls se mullavan de llágrimas; la pena que feya tants dias m' oprimia semblava volguerme ofegar.... al entrar en nostra cambra, me tiri en una butaca y tapantme la cara ab mas mans vaig esclatar en plors y singlots.
Ignoro quan temps vaig plorar.... lo que hi ha de cert es que de sopte un só estrany, ritmich cridá ma atenció.... Escoltí... Era en Tomás.
Mentres jo plorava s' havia ficat al llit sense ¡que indigne! dirme una paraula de consol, sense demanarme sisquera lo que tenía... s' havia adormit!...
¡Y tú 't creus que 't deixaré dormir!..
De un salt ja só á la espona del llit, sacudint sa má pera despertarlo... Obre sos ulls endormiscats, se 'ls frega, fa un badall de son, y molt sorprés me diu: qué hi ha? qué te s' ofereix? qué vols de mi, Lola?
— Donám las claus; vuy arreglar tot seguit
