Fa sols vuit dias que so casada y cada dia vaig adquirint nova experiencia. Avuy, á la fonda, al posarnos á taula per esmorsar, en Tomás, ans de baixar al menjador, m' ha volgut fer una caricia: he sentit quelcóm picarme la cara: un pel, lo pel d' una barba que creix. Me miro ab atenció mon marit, oh! sorpresa! veig que sa cara sempre afeytada de fresch, menys lo bigoti, sembla un rostoll erissant sa galta.
— Tomaset, li diguí mal humorada, ja van dos dias que no t' ets fet afeytar.
Ell sonrigué, y apropantse de mi, fentme una caricia, me digué en tó de burla.
— Jo que 'm creya tant agradar á ma estimada Loleta!
— Ben cert que m' agradas, pero m' agradarías més si fosses afeytat; puig dech dirte que, deixante la barba, te trobo lleig.
— Oh! molt lleig, es veritat?... sempre burlaner...
— Jo 't certifico qu' ets molt lleig.
— Donchs, es sols per la boniquesa de ma cara que t' has casat ab mi?
— Certament que ha sigut una de las causas que m' han fet casar ab tú. Has de creurer que si no fos aixís ma vanitat d' esposa no estaria satisfeta. Me agrada que mon marit sia un home guapo.
En Tomaset esclafí una rialla, prengué un mirallet de demunt lo tocador y tot enmirallantse:
