á las ruinas del castell de Cabrera, situat á mitja hora del poble. Tot ho tindrian preparat: paella, graellas, pá y ví, en una paraula, tot lo necessari pera fer honor á la carn suculent de l' espinada; y contents d' ells mateixos se 'n anaren cada hú á retiro.
Al dia següent las campanas tocavan á morts: se feya un enterro molt lluhit, puig havia mort donya Gertrudis de Cabrera, descendenta d' aquella antigua familia, qual castell, com niu d' áligas, domina la vall. Donya Gertrudis era una senyora molt caritativa. Morí á la edat de 90 anys; y com era petita, magreta y de color de pergamí, 's deya que passava de 100 anys. A l' enterro hi anavan vint capelláns. Se li cantaren tres oficis, y després de l' absolta se la portá al cementeri seguida d' un acompanyament de tot lo poble, richs y pobres. Fou enterrada ab son mellor vestit y sas arracadas, com era la costum en las comarcas del alt Empordá. La baixaren al clot, y quant los convidats se retiravan conmoguts, se sentia lo terratrémol de las terrossas gebradas que l' enterramorts ab sa pala tirava sobre la tahut.
En lo poble hi havia un parracayre que no se sabia d' ahont era, recorria los masos venent lluquets y comprant espardenyas vellas, parrachs, pells de llebre y de conill. Parlava un catalá xampurrat de castellá; era conegut per
