gracia, la seva cayguda llastimosa?» Sols pensant qu'axò era impossible, logrà dissimular l'ensur de sorpresa y la rojor de vergonya qu'anavan a compromètrel.
—No'm demani més pietat de la que ja els hi tinch, Pilar; crègui;—respongué ell. Y mirà a n'aquelles senyores d'una manera tan irònica, que les va fer esclafir el riure. Semblava que, en sos ulls, sedibuxés la caricatura d'aquella donya Pomposa, digna de aquest nom ridícol, y d'aquell Rossendo grassó y rodonet com un garrí lletó.
La Pilar mudà de conversa. Havían de parlar de l'excursió a Font-Romeu.
Lo Nen Xacó havia anat al chalet a exposàlshi la conveniencia d'aprofitar aquells díes en que, com se sol dir a Cerdanya, el temps s'havía plantat. Segons aquell home, que conexía molt be'ls gustos dels forasters ò senyors, qu'ell ne deya, rès d'anarhi per Odelló y rebentarse fent una hora de pujada a peu per pedregals y pendissos de bosch pobre; rès d'endúrsen la minestra y menjarla asseguts a terra ab el ressol a l'esquena y una pluja d'insectes y pinassa al plat. Hi anirían per Mont-Lluís, allí esmorzarían còmodament al Hôtel Jambon, y després, planejant sempre per entre bosch hermosíssim, arribarían al santuari en cotxe.
A l'Elvira li hauría plagut molt més fer
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/98
Aquesta pàgina ha estat revisada.
