Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/97

Aquesta pàgina ha estat revisada.

descobrir, ara, qu'havían estat allí en relació ab aquelles senyores, s'extremí interiorment?
 —¿De modo que son amichs de vostès?— gosà preguntar, tot desitjós d'inquirir.
 —No tant, no tant;— cuytà a respondre la noya. Y llavors, li explicà quina mena de relacions hi havía hagut entr'ells y li comptà, tota enutjada, la ridícula escena del ram.
 En Deberga va escoltarla somrient, trayent importancia a la cosa.
 —¡Es a dir que vostè se'n riu!—feu la noya tota admirada.
 —Al cap y a la fi,—obgectà ell,—vostè no ha dit qu'en Rossendo declarés que'l ram fos seu.
 —Si no ho va dir d'una manera categòrica, ho volía donar a entendre. Y axò basta, me sembla a mi, peraqu'una tingui rahó de sulfurarse.
 —No s'hi sulfuri, Elvira, no s'hi sulfuri: mare y fill son un parell d'infelissos;—digué ell, ab santa calma.
 —¡Oh!—feu la Pilar, fondament enriallada.—¿Axís parla d'una enamorada de vostè? Crègui que donya Pomposa li es acreedora de major pietat.—
 «¿Què voldría dir aquesta dòna? Sabría per casualitat lo qu'ell ne deya, ab molta