Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/79

Aquesta pàgina ha estat revisada.

havía desvetllat el noroest, y aquest, d'una bufada, netejat el cel, que ni un mirall de acer. A sa claror esplendentíssima, les crestes d'aquelles serralades, com empolsades de purpurina d'aràm, se retallavan sobre'l fons lluminós d'aquella atmosfera puríssima. S'hi hauría pogut fotografiar els isarts, que, en aquella hora, corressen per llurs cingles. L'Elvireta hi distingía fins la molsa rossa que cobría'ls penyals, contrastant ab la blancor relluenta dels grans còrrechs d'ull-de-serp. El bosch, que fistoneja, com gran bronjada d'un negrós oliva, les suaus ondulacions dels colls més baxos, no semblava pas tenir més gruix qu'una alfombra de pells d'ovella. Però, abaxant un xich lo esguart, veya ressortir ab vigorós relleu les menors convexitats de la faldalada, ab sos arbres solitaris arrapats a n'ell com tàbachs al bou, ab ses gorges ombrívoles, sos prats verdosos, ses rosades fexes de rostolls, ses dresseres y sos plechs discontínuus. Abaxantla més, podía comptar d'una a una les finestres dels poblets, masos y caserius escampats a son entorn, definir les especies dels arbres qu'amagan els rius y, com qui diu, amoxar ab la mà'l tofut vellut dels prats y l'esponerós bordó de verns que'ls encaxona y divideix al bell mitx de la gran plana. L'Elvira fixà la vista a la carretera