Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/68

mentres la gegantessa de sa mare s'axugava la rohenta cara ab un mocador petit, petit.
 — Però, aquest país es hermosíssim y realment fresch.
 — No obstant, ja ho veu;—feu la senyora Roig, apartantse'l mocadoret y ensenyant tota la cara ruxada com la demostració més palesa de sos asserts.—Mort el meu marit, que... Deu tinga en gloria... —anà dient a empentetes, ab veu molt feble y ab gran desmay, —hem estat a Camprodon, a Olot, a Ribes... En lloch he trobat prou fresca.
 — ¿A Ribes? ¿Quan hi va ser, senyora? —preguntà la Pilar, pensant ab en Deberga.
 — L'any passat, senyora; però no hi tornarèm pas. Aquest any, ens en havem tingut d'anar; —feu el noy, cordantse un botó dels guants de Suecia, qu'oprimían desmesuradament ses mans curtetes y grassones.
 — No hi havía bona concurrencia; cap persona del gust de vostès?
 — Ay, ningú. L'any passat, poques. Jo'm tractava ab molts pochs ayguaders; però no parlo precisament per la gent, sinó per que allò es molt calorós, molt sofocat. Y, afigúris, encara cada tarde volían fer excursions, anantse a reventar per aquelles montanyes. Axís es que jo era de les poques que'ns quedavam abaix. El noy, es clar, com jove, seguía als altres.