— ¡Ay, senyora!—exclamà la Roig, atiplant encara més la veu y llensant una mirada llastimosa al sostre.—Lo qu'es jo...com no s'ho pot pensar! Aquí hont me veu, tan alta y forta com semblo, soch la persona més delicada del món. Al hivern, encara, encara... Tenim la casa ben alfombrada, les xemeneyes enceses, surto bastant en carruatge y... menos mal. Però, lo qu'es al estiu?... L'estiu m'abat, me posa a morir! Quan el meu pobre marit vivía... be'n vam córrer de món, de punts d'aygues, de montanyes, de Suisses, d'Alemanies, de tot, de tot...
— Cad'any un gran viatge; — recalcà'l noy.
— Però, rès, senyora, rès. Al any següent, el mateix abatiment de forses, el mateix
desmenjament y, per fi, aquell indiferentis-me, sab? aquell cansament d'anar pel món en que cau la persona qu'ha vist massa, com li deu passar a vostè.
— Ay, a mi nó;—protestà de passada la viuda Dou, seguint, entretingudíssima, aquella escena.— Ja entench, —prosseguí, revenint al fil principal del discurs,—y ara
vostès se voldrían parar aquí; venirhi cada estiu.
— O fer, quan menos, una probatura més.
— N'hem fetes tantes! —exclamà'l jove.
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/67
Aquesta pàgina ha estat revisada.
