Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/61

Aquesta pàgina ha estat revisada.

sens la menor malicia, que la Pilar s'aburriría a Puigcerdà com s'aburría a Torelló.
 —¡No t'ho dich jo, sempre, qu'es una xafardera! Aquesta senyora'm sentirà;—acabà dient l'Elvira.
 Y quí sab quant hauría durat aquexa disputa dolorosament ridícola, si no entra oportunament la cambrera anunciant que hi hà uns senyors.
 —¿Uns senyors? — preguntaren mare y filla, axecantse de cop, encara roges de la brega, y interrogantse ab la mirada plena de torbament.
 —¿No sab quí son?—van afegir, allisantse'l pentinat y arreglantse ràpidament les cintes y farbalanets dels matinés.
 Y com qu'abdues, enganyades pel desitx, pensessin secretament si sería en Deberga, al sentir que's tractava d'una senyora y de un jovenet, no pogueren amagar un moviment de contrarietat.
 —Que passin a lasaleta;—feu la senyora.
 —Escólti;—cridà la noya, detenint a la Rosalía, qu'anava ja a cumplir l'ordre.—¿No sería pas un jove grasset, no gayre alt, vermelló de cara, ab lentes y una onda de cabell al front?
 —Ell mateix, senyoreta.
 —Y la senyora, una ja de certa edat, molt alta, ab un gran pit, grossa com una torra?