Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/60

 Y llavors, s'axecà altra volta, decidida a escapar de sos matexos pensaments, y venint a la realitat, avensà resoltament en busca de sos fills, pensant, tota esgarrifada, en si al Enriquet podría haverli fet mal la fredor qu'aquelles boyres duyan.
 ¿Còm, ni per què tot el desvari d'aquella estona? Ella no ho sabía, ni podía capirho; però, a la nit, tingué un mal sòn y, l'endemà'l matí, arrossegà un humor tan negre que, al quedar soles en havent dinat, l'Elvira, no sabent ja contindres:
 —Mamà, me sembla que t'anyoras; — va dirli bonament.
 Y axò bastà pera qu'aquella dòna, de sí apocada y generalment dolsa, s'excités y escometés de tal manera a la noya, qu'aquesta, esglayada de sorpresa, hagués d'exclamar:
 —¿Però, mamà, quína blasfemia he dit, a veure?—
 En aquell estat de susceptibilitat estranya, la Pilar havía, per lo vist, donat a una observació tan ignocent y afectuosa, tota la malicia d'una reconvenció dissimulada que feya arrencar d'una conversa haguda entre sa filla y els Ortals. La noya defensà, llavors, als seus oncles y atacà acaloradament per xafardera a l'Osita March, devant de qui s'havía comès el gran pecat de suposar.