Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/56

conexía la seva planeta, ella. Ella no havía nascut pera ser felís! Orfana de mare des la infantesa, son pare navegant, ¿còm podía encertar la boda baix la direcció d'aquella tía ilusa, d'aquella tía Cristina, que no sabía adorar sinó'l diner? Oh, ¡còm s'havía dexat alucinar als divuyt anys! ¡Pel diner! ¡Tot pel diner! ¿Y per què?»
 —¡Oh, oh, oh!—feu, quasi be cridant, com volent esporuguir els recorts horribles que se li redressavan a dins crudelment acusadors. Y s'axecà, pera allunyarse espahordida, d'aquell lloch. Però'ls noys no baxavan, ni's veya ahont eran, y la basarda la tornà a clavar en aquella pedra de torment.
 —Nó,—feu,—nó; el passat es mort.—
 Y restà un moment, sense alè, ab la pensa adormida, agrisada y buyda com aquella mar de boyra invasora, qu'anava inflantse cada cop més a sos peus y gronxantse magestuosa demunt la vall matexa, com fum d'un magestuós incendi que la devorés de cap a cap.
 —Nó, no pensèm ab el passat; pensèm ab el present, ab lo qu'ha de venir;—tornà, desvariejant sempre.—¿Per què no casarhi l'Elvira ab en Deberga?—
 Y altre cop s'axecà com picada per un escorsor, y altre cop, sense alè, sense forses, va caure demunt la pedra.