a voltes, la noya, desitjosa de caminar ò de apuntar algun fragment de paysatge, feya aturar el cotxe y fins baxar a sa mare pera desentumirse un xich sobre la matexa ruta, ò be empèndreles per algun camí rural que la Pilar no hauría emprès may de sa plana voluntat, tampoch per axò la dòna's quexava gens ni mica. Aquella dama de saló, que li deya l'Ortal, no faría pas la rebequería de privar a l'Elvireta de donarse un gust tan ignocent. Llavors, se retrossava les faldilles, sortejava de puntetes els reguerons y les immundicies rurals, y, quan ja no podía més, dexava que'ls noys se'n anessen més amunt, cercava un roch planer, l'espolsava ab son mocadoret poch més gran qu'un escapulari, y allí s'asseya ensenyant encara bon tros més de cama per por de sargantanes, escarabats y galipaus. Molt sovint, la noya tornava aviat, malhumorada y exclamant:
—¡Uy, qu'enfadós. Mare de Deu! No trobo rés pera pintar. Tot es panoràmich, per tot arreu la montanya'm barra l'horisó sense cel. ¡Vès, còm resolch el problema de fixar la llum y l'ayre sobre un fondo de tapís!—
Llavors, aquests neguits de la noya encara la divertían. Ara, quan les estaries se allargavan massa y venían bous ò eugassa-
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/54
Aquesta pàgina ha estat revisada.
