Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/386

Aquesta pàgina ha estat revisada.

treta. Era'l número 10. Sos llavis murmuraren aquell «ja no hi hà remey» que, als caràcters febles, los hi apar deslliuració y esculpació incontestable, y saltà del cupè tota resolta.
 Mes, malgrat axò, al trepitjar el primer grahó, tornà a tremolar, el rotllo de paper li caygué als peus quan s'obrí la porta, y la veu se li entelà al preguntar pel senyor Deberga.
 «La gran sala d'espera estava buyda, buyda com sempre! ¿Ell pobre y ella també? ¡Ah, nó! ¿Què havía somniat, Senyor, què havía somniat?» Llavors, aquell mot estrany de la Clotilde, aquella Venus ajupida, l'afeminat tocador de més endins, els desitjos sensuals y tota la seva rohentor d'un día, reaparegueren en sa imaginació de manera tan esferehidora, que sentí impuls de fugir.
 — Si vol fer l'obsequi... — digué alhora'l criat, obrint la gran mampara de rutilants colors.
 «¡Oh nó, oh nó; si hi entrava avuy, ay, se perdría! ¡Oh, malehit testament!»
 Y tot ensemps, ab gran ensur del cor, sentí la Pilar qu'en Marcial abandonava ràpidament son sitial, y'l vegé aparèxer devant d'ella, ab els ulls encesos d'amor, tan groch, tan ullerós, tan encorregut com pogués estarho ella matexa.