Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/382

Aquesta pàgina ha estat revisada.

 Al mateix boral del carrer y a poques passes, hi havía també'l magatzèm de Castell y Buxó. Hi entrà.
 El senyor Buxó, més comunicatiu, més complascent y tranquil com bon flemàtich de còrpora colossal, després de fer desembrassar y expolsar la gran cadira de brassos ahont ell solía fer cada tarda la bacayna, li suplicà que la ocupés, y, a falta de mellor seti en aquest despaig desendressat, polsós y pobre, ell se va seure, devant per devant d'ella en un gran tres-peus de fusta, que separà del escriptori.
 — No me'n parli, senyora, no me'n parli. Vostè ja sab les bones relacions en que havíam viscut sempre ab el marit de vostè, ¡Pobre Andreu! ¡Deu l'haja perdonat! ¡Quíns tips de treballar s'havía fet! ¡Encara me sembla que'l veig quan venía aquí ab la mostra, tan nirviós y despejat. ¡Uy, quín elet! ¡Y que'n era de nèt de clatell el seu senyor! Ab ell ens enteníam molt be. En fi, prou qu'ho diu la mostra si'n tenía ò nò de talent, quan va saber triar per companyera una senyora tan guapassa y llesta com vostè.
 — ¡Pobra de mi! — feu la Pilar, abaxant els ulls y a punt de riure ab tot y les poques ganes que'n tenía. — Donchs, díguim senyor Buxó, ¡puch saber quína quexa tenen, vostès, de casa, que'ns han dexat axís?