Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/38

 Cúmuls encesos y més blanchs que la neu que les cubreix al hivern, guaytavan pel llom d'aquelles montanyasses que l'imaginació comparava a colossals paquiderms petrificats. Una, sobretot, la de devant per devant, tenía'l perfil d'un immens elefant ventre-aterrat: lo color mateix, la matexa pell ronyosa y granalluda, sense un brí de pèl visible. Més enllà de sa immensa esquena, ressortían, per escors, monstruoses gropes de megateri, pelats y bonyeguts cranis de rinoceronts, lleument refregats de floridura. Els cúmuls blanchs, que hi reposavan, guardavan igual encantament, y sota la blavor del cel de transparencia infinita, no's veya volar un aucell ni escórrers un nuvolet.
 ¡Oh, quína impressió de soletat! Una impressió tant més forta, en quant l'especial disposició d'aquella vall, assecsonada y capsada pels dos caps, no permetía veure ni d'hont un venía, ni ahont anava. Posats al cayre d'aquell cingle esgarrifós, mirant avall, no descobrían els viatgers sinó tres ò quatre zigazagues de cinta blanca cenyint obliquament la daurada vessant de l'esquerra que, avensant un de sos estrebs ò bastidors, abscondía lo restant de sa major llargada; y, cercant amunt, lo camí se'ls hi escorría per un altre bastidor molt més proper,