Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/347

que tot axò ho duyan preparat. ¡Ay, quína vergonya!»
 — Anda, indíquim el camí; — feu ell, ab els ulls plens de rialles.
 — No abdiqui may de la seva llibertat, Deberga; — gosà a dir la Pilar, ab una dissimulació tota candorosa y gayrebé descobrint ab una girada violent, desitjós de fugir.
 — ¡Llibertat! La meva es la del desert.
 — ¡Exèm! — va fer l'alegre Osita, com si volgués treures de la gola quelcom que no la dexés parlar.
 — Volen dir que'l matrimoni fa perdre la llibertat? Donchs, a mi'm sembla, que, ahont hi hà amor, l'esclavitut es impossible.
 — Ay, qu'està de broma, avuy, vostè! Anèm, anèm Osita, qu'es tardíssim.
 — Nó, no se'n vagin. Acabèm de discutir axò; — pregà ell, tornant a coquetejar. — Jo tinch idees meves sobre l'amor.
 — Ja'n parlarèm un altre día; — feu l'Osita. Y volent treure d'angunies a la seva amiga, fou ella la qui primer allargà la mà pera despedirse.
 — Quedèm en que demà, a les dotze, ¿eh Pilar? — feu en Deberga, ja al peu de la porta.
 — Demà a les dotze.