sos, escoltar la música de sa veu. «Oh, oh, què li succehía? Per què, en un moment qu'aquest home li havía passat pel devant, havía sentit el desitx de repenjàrseli al coll y mossegarli una mica, una mica no més, el lòbul rosat de l'orella esquerra? Quínes sensacions més estranyes, quínes tentacions. Senyor!»
— Y que viu sol, vostè, Deberga? — acabà per preguntar l'Osita, intencionadament, després d'un'hora de lluytar ab sí matexa, pera no fer aquesta pregunta.
— No més ab el criat, — respongué en Deberga, girant els ulls en blanch. — Com un santet. Menjo al Círcol y dormo aquí. Es la trista sòrt dels qui en el món no hem trobat may una bon'ànima que'ns volgués; — va afegir, ab aquell accent de melangía
que tan sovint sabía trobar.
L'Osita esclafí una rialla incrèdula, que feu extremir involuntariament a la Pilar, presa encara d'esllanguiments voluptuosos.
— ¡Ay, Osita, si ho sabés! ¿Li sembla qu'ha de ser agradable viure axís?
— Jo crech que, si vostè hi viu, es per que vol; — respongué aquesta.
La Pilar la cridà al ordre ab un copet de colze. «¡Quín modo de provocarlo! ¿Ahont anirían a parar? Aquell home podía pensar
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/346
Aquesta pàgina ha estat revisada.
