Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/338

Aquesta pàgina ha estat revisada.

també per lo que l'escandalisavan allí, devant d'aquell home, les nueses d'aquella estàtua. Sòrt qu'en Marcial havía tingut la inspiració d'asseures en una fumeuse devant per devant de la Pilar, de manera que l'ombra de son còs rebatía encara demunt de ella.
 — Comensèm per aquí; — feu l'Osita, seguint en son propòsit d'acabar, de cop y volta, ab tots els encongiments. — ¿Creurà, Deberga, que la Pilar sigui capassa de pensar que vostè està ofès ab ella, per la genialitat de l'Elvira!
 — Què diu, ara? Per Deu, Pilar, no'm fassi tan criatura! Com si'ns conexessim de ara. Y ademés, que'l desitx de quietut, allà ahont hi hà un malalt, pera mi es molt natural y digne de respecte.
 — Mal podía desitjarne qui com jo'n tenía de sobres, de quietut. Ningú pot pas dir que vostè vingués a trencarla. La meva filla va estar molt impertinent, Deberga. Que vostè portés la seva bondat fins al extrem de venir personalment a interessarse de còm jo seguía, era, al contrari, una finesa molt d'agrahir. Tíngui, donchs, l'amabilitat de no ferme pas responsable d'un agravi que vull ser jo la primera en condempnar.
 — Pilar, no'n parlèm més, — pregà ell, donantli una afectuosa encaxada. — Sols