Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/321

ció de ses amigues, y veyent el perill de que aquella li demanés explicacions d'aquest acte, s'espahordí com may de la vida s'havía espahordit. Una cosa'n podía dur una altra, y ab el foch de la discussió, podrían arribar qui sab ahont; a abocar, a somoure fins allò tan esgarrifós qu'havía somniat dirli, ab tot y haverhi renunciat per sempre més. L'Elvira reaccionà ab impuls igualment fort que'l que l'havía dut a Barcelona, y fugía. «Nó, nó, nó; en arribant a Bilbao comunicaría al seu marit tot lo que per vergonya li havía callat, y pendría consell d'ell.»
 Però la Pilar, un cop restablerta y enterada de la misteriosa vinguda y fugida de l'Elvira, endevinà bona part de lo qu'havía passat, y sentintse interiorment victoriosa, lluny d'exaltarse, logrà meditar serenament l'actitut que més li convenía pendre. «¿La filla havía comparegut acompanyada dels seus oncles? Donchs, aquests havían provocat sa vinguda. ¿Per què? Prou ho explicava la confidencia de la Rosalía d'haver rebut ordre de barrar la porta a l'Osita y a la Pons. Aquells cunyats volían restablir el perdut imperi a casa seva, y la seva filla, l'Elvira, oblidant tots els seus debers y respectes, sempre sugestionada per aquella gent y ofuscada per l'horrible gelosía que