Y s'axecà, s'arribà a la cuyna, ahont el servey sopava, y demanà a n'en Tiburci que cridés a la senyoreta, no més per un moment. L'Elvira'ls feu pregar que s'esperessin, y no tingueren més remey que consumirse encara bona estona, rumiant per aquell menjador silenciosament, mentres la Munda desplegava la taula sens ni tan sols miràrsels.
Mentrestant, dins la saleta, el metge havía posat a la noya en antecedents de lo sobrevingut a sa mare a causa d'un disgust fortíssim — ell no sabía quín — ab l'Ortal, y explicat axí lo per què del veto per ell imposat a'n aquell home. Havía exposat, després, l'estat actual de la malalta, considerant encara perillosa tota nova emoció forta, y imprudent, per tant, l'aparició sobtada de la matexa Elvira. Ell li pregava que si, com bona filla, volía permanèxer prop de sa mare, continués a la casa sense dexarse veure per l'alcova d'aquella, durant els dos ò tres díes que caldrían pera anunciar discretament la seva vinguda. Però feya «qüestió de gabinet» lo de l'interdicció més absoluta dels Ortal. Aquí, l'Elvira es ahont havía trobat el principal renòs. ¿Còm, després d'haver près partit per els seus oncles y donàrloshi paraula de reconciliarlos ab sa mare y fins imposàls en últim
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/317
Aquesta pàgina ha estat revisada.
