va'ls ulls: la de ser una intrusa a la casa de sos pares, aquella en que havía nascut, en que havía crescut y passat la vida fins ara poch. Ah! Allí, allí una persona extranya tenía poder pera barrarli'l pas! Ni l'Ortal, ab tot son urch, gosava a dir una paraula. L'Elvira menjà sens axecar sos ulls humits del plat, mentres sos oncles, mirantse l'un al altre, se perdían interiorment en comentaris, a voltes ben poch tranquilisadors. Si la tendresa s'amparava d'aquella noya estavan perduts, tota la bola de neu se desfaría y... allavores, còm quedavan, còm?
A postres entrà'l doctor Artigues, que sortía de veure la malalta. Ab bones paraules s'endugué a l'Elvira a la saleta pera enrahonar reservadament. Els Ortal restaren
clavats, penedits ja de haver provocat el viatge de l'Elvira.
— Me vols creure a mi, Robert? anèmnosen; — digué la Julita, en veu baxa, gayrebé's quedaren sols.
— Y ara! — exclamà ell, fent cor fort.
— No ho sé; jo friso, tinch por. Agafas les coses d'una manera, tu també!
— Què? També ho haurías confiat al temps, tu, axò? Beneyta! La noya té prou talent pera compendre tot el poti-potis que s'està fent pera trèurens de per mitx y dexar a la teva cunyada que'ns deshonri a tots.
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/315
Aquesta pàgina ha estat revisada.
