Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/312

Aquesta pàgina ha estat revisada.

Mions, qu'obrí confiadament la porta, restà esglayada devant del perill qu'ofería la presencia d'aquella gent. Venían sigilosos com un escamot de policía: l'Elvira al devant, ferrenya, ab mirada imperiosa y el posat altiu; en Robert, després, ab el barret fins a les celles, un somrís ofenós als llavis y trepitjant ab ayre triomfant; y, a la cua d'abdós, tota encongida per una por invencible, l'infelissa Julita, aquell escolà d'amén de son marit.
 — Còm està la senyora? — preguntà l'Elvira.
 — Mellor, senyoreta; però encara no's lleva ni pot rebre a ningú. —
 L'Elvira's feu la desentesa. Al mitx de l'avantsala, examinantho tot ab mirada inquisidora com si hi esperés trobar quelcom de nou, comensà a desferse'l gran abrich de skalquina que la cobría fins als peus.
 — Vàgi, acompanyi aquests homes fins al meu quarto; — digué al entrar els de la Central carregats d'equipatge. — Que m'ho dexin arrimat a la paret.
 — Ay! Vostè per aquí? — esclamà la Rosalía, atravessant ab una tisana als dits. — Prepararé a la seva mamà. Per Deu, no entri encara. El doctor Artigues no'ns té pas poch recomanat que li evitem el més petit sotrach.
 — Qui hi hà ab ella?