gueren de l'espona, esperant silencioses els efectes dels remeys.
— Ah! y que triga'l metge, Senyor! — feu una d'elles. Aquella espectacle era sobre tot terrible per l'Osita que ja no podía més ni ab son còs ni ab la seva ànima. «¡Quína tarde, quín desfici, quín tropell!» L'Osita
no podía desferse, ni devant les angunies del moment, de l'idea fixa que venía atormentantla de primera hora ensà: la d'haver parlat insinuant lo del anònim abans que la Pilar ho conegués y haverlo atribuhit al Ortal sense encomanarse a Deu ni amidar les conseqüències d'aquesta acusació. «Sense axò, la casual aparició d'aquell home hauría mogut un tal terrabastall? Ah! ben segur que nó. Quína imprudencia la seva! Ella, ella era la culpable de tot.» Y al considerarho, els ulls se li omplían de llàgrimes, se li estrenyía la gola y li mancavan les forses qu'ella més desitjava pera reparar tant de mal. Axís, lassa y abatuda hagué de romandre a la cadira del capsal, fins que, sentintse de les mostasses, la pacient comensà a tornar en sí.
En aquest moment arribà en Tiburci ab el doctor. Aquest, enterat per l'Osita de lo qu'aquesta havía vist, examinà minuciosament a la malalta y posant la cara llarga, parlà confidencialment d'histerisme y de
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/310
Aquesta pàgina ha estat revisada.
