fills, no han fet més que patir. Divuyt anys de presidi, de cadena! No ho he purgat encara prou. Senyor? Oh, llibertat ja, dexèume viure! Viure un xich de vida, abans de morir!
— Sí, que viuràs, sí, filla. No't desconsolis axís, escólta; — feya l'Osita, sense dexar de bregar braument. Però una riallada estrident, trencada, dura y horriblement estúpida, la desconcertà ja del tot, la dexà espalmada, contemplant plena de basarda a la pacient. Per fi, aquesta's retorsà tota com una gran arrel alsapremuda del terrer y, desplomantse del costat dret, caygué abatuda a terra ab la blancor y mutisme de la mort.
— Rosalía! Munda! tots! — sortí cridant la pobre Osita, més morta que viva. — Nó, Tiburcio, nó; usted córra á buscar un médico. —
Hi acudí fins la Mions. La Pilar, pantejava com una manxa. La descordaren, li afluxaren la cotilla y, a pès de brassos, van arribar a axecarla y dexarla demunt del llit.
El seu front cremava, els polsos li repicavan horriblement. L'asfixia anava amoratantli boca y narines. Llavors van descalsarla fins de mitges, van aplicarli mostasses als peus, compreses de sedativa a les munyeques, y l'Osita y la cambrera no's mo-
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/309
Aquesta pàgina ha estat revisada.
