rían a parar?» L'aprensió de fer nòsa en una escena tan íntima com aquella, l'impelía a fugir; però l'amistat y la caritat pogueren més, y allí la retenían.
— Lladre!... — exclamà ell ab veu desdenyosa, un cop dominada la violent impressió que li produhí aquest calificatiu en boca de la Pilar. — Sempre seràs imprudent! — Y llensant una rialla fingida, sense avensar un pàs més, afegí ab la major sanch freda: — Calma, dòna, calma; els insults may fan cap be.
— Vésten, te dich, vésten!
— M'has dit lladre: vull saber què t'he robat.
— Ahir, la filla; avuy, l'honra. Ja està dit tot.
— L'honra? Clach, clach, clach! Somnías!
— Vésten, Llucifer; súrt del meu devant! — cridà ella més fort.
— Calma, Pilar, calma; tenim gent estranya devant. Tu't trastocas: d'aquesta mena de furts, no n'hauríam de parlar sinó a quatre ulls. ¿No es cert axò, Osita?
— Cínich, més que cínich! — exclamà la Pilar, arborada d'escàndol. — Osita; tu no't mous; es ell qu'ha de saltar de casa, pera no tornarhi may més. Osita, per Deu, trèu aquell paper, dónamel que li vuy posar jo als ulls.—
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/303
Aquesta pàgina ha estat revisada.
